M'he cansat de trastejar amb l'editor de plantilla d'abans i que se'm perdessin constantment les coses i de que trigués tant i tampoc no fos tan maco.
Estem a la tardor i hem de reservar energies.
Fa unes tres setmanes vaig veure un tros del documental del Scorseses sobre el blues i em vaig cagar a les calces amb el Son House, fins al punt que he finalment he anat i m'he comprat els early recordings del Skip James, que com a poc fa 7 anys que volia comprar.
Pareu atenció a la mà dreta (que no sé si va aquesta velocitat o és un efecte de la cinta o què) i a l'aire de posseït que té. La cara del Son House sempre m'ha recordat a la del Mark Eitzel.
M'agradaria dir que m'he quedat sense diners i m'he hagut de posar a treballar i per això no puc actualitzar tant com voldria. M'agrada la idea aquesta del hobo que només treballa quan realment ho necessita. No és el meu cas: no sé quants diners tinc al compte que ja no és de Caixa Catalunya però treballo perquè s'ha de treballar i perquè hi ha algú disoposat a pagar-me un sou per fer una cosa (com sempre) de dubtosa utilitat econòmica i/o social. La qüestió és que arribo cansat a casa i penso menys en tonteries de la música.
Però porto una setmana que quan arribo a casa em poso el "Midnight Man" (1966) del Davy Graham a tot volum. Hom (sí, hom) diria que el gasto per poder-me'n comprar un altre sense remordiments de consciència. És el primer disc que escolto d'ell.
De fet menteixo perquè n'acabo de comprar un altre fent un one-click d'aquests del Amazon. Però és una compra deliradora de collector que vol reparar un error i no compta. A veure, m'he comprat per segona vegada el "The Guitar Player" (1963), però ara en l'edició més antiga de See For Miles perquè porta de bonus el EP "3/4 AD" que és on surt la versió original d'"Anji". A la versió de Sanctuary només surt una versió reduïda de un minut i pico que no serveix realment per fer-se'n una idea. L'EP aquest se'l rulaven tota la generació del Londres pre-swingin' perquè hi havia inventat una afinació nova que no tinc ni idea de que va, és un afinació oberta que sona lleugerament extranya i misteriosa, com sonen les afinacions obertes. I no em pregunteu més perquè la guitarra i jo no som massa amics. Buscant una mica he entès que lo de "AD" ve per Alexis Korner i Davy Graham. L'Alexis Korner sempre m'ha recordat al ADRIANDEALFONSO no sé per què, potser per quan l'he vist amb patilla. I tinc pendent sentir-lo també.
Apart d'això he volgut fer una mica de top de cançons dels discos que he sentit per inicar-se. És difícil perquè com a cantant no destaca massa, tot i que la dicció és molt elegant sempre.
Anji (1963): No sé què dir perquè la versió que he sentit és la de 1 minut 27 segons i es fa molt curta. Tothom diu que s'ha de sentir tant i no t'ho negaré. Available on: "The Guitar Player" (See for miles)
I can't keep from cryin' sometimes (1964): Al CD hi posa que és una tradicional amb un nou arranjament però a mi em sona que la va treure d'algún blues sí acreditat. Fa tres setmanes o així la vaig estar sentint amb assiduitat. M'agrada la serenitat estoica que té, com si estigués llegint la lletra en un paper però sense massa sentiment. Precisament és el que la cançó demana: "I thought when she first left me / I'd get on a little while / Soon it'd be all over / And I'd journey with a smile / But the thoughts as I get older / When I think of what told her / I laug to keep from crying sometimes". Available on: "Folk, Blues & Beyond" (Topic)
Jane Jane (1964): Aquí canta la Shirley Collins perqué és el disc que van fer junts. En podríem parlar hores. Només diré que el que més m'agrada és que tots dos estan at the peak of their powers però a la vegada sonen completament separats. És a dir que ella canta per primera vegada amb la seva autoritat característica i amb la barreja de serenitat, ingenuitat i tendresa en el punt just. No és ni estrident ni sobrecarregat de sucre, que és el que normalment passa amb les cantants de folk tradicional. És la Shirley clàssica. I ell està absolutament brillant, el que passa és que sona com si cada un anés pel seu compte. En una foto del disc se'ls veu grabant a l'estudi i estan molt separats un de l'altre. És una descripció perfecta. Normalment s'associa anar separats a alguna cosa negativa, però en aquest cas l'efecte és el contrari. Per això és una obra mestra, un dels discos del meu all-time top 10 della vita. Available on: "Folk Routes, New Routes" (Fledgling)
No Preacher Blues (1966): És la primera cançó cantada original seva que m'ha impactat. Hi ha una bateria i un baix per darrera, i és una mena de cançó pop-blues lleugera a l'estil del swingin' Donovan. M'agrada perquè sembla que l'hagi fet en 5 minuts i ha fet sonar bé la lletra sense mirar-s'hi molt. Aquí és on diu: "Life is a circus and money is hello-goodbye". Available on: "Midnight Man" (Fledgling)
I'm Looking Thru' You (1966): És la versió dels Beatles i és brillant perquè en captura aquesta facilitat complicada que he dit. És com si digués "te'n puc fer qualsevol i em quedarà bé igual i els Beatles en el fons me la suden". La canta amb desparpajo i se la ventila en dos minuts. Available on: "Midnight Man" (Fledgling)
Comença que amb això de veure el Noël Coward al cine i fer la ressenya de la caixa del Tiny Tim m'agafa una etapa 20's i busco vídeos del Rudy Vallee perquè m'agrada el nom i el Tiny era fan i cantava amb un megàfon. I trobo un curt de dibuixos aimats d'aquells que fan delirar. No he tingut massa mai interès per la Betty Boop, però això és absolutament de culte. Surt un tren que puja una muntanya fent el cuc, un ratolí que fa claqué al tren, una tortuga, un peix que es frega amb un raspall. I surt el Rudy Vallee fent karaoke. "Her name was Kitty, from Kansas City, She wasn't pretty".
Tothom que té un mínim de bon gust i sensibilitat és fan a mort de l'Smokey Robinson, i jo no en sóc l'excepció. Les cançons favorites són moltes, i segurament són més de 10 les totalment imprescindibles. Una que sempre m'ha fet especial gràcia és "Choosey Beggar". M'agrada com a autodefinició: because I am a choosey beggarand you're my choice.
Però n'hi ha una que m'encanta i que me la va descobrir l'Aldo Linares al seu palomar, en un moment especialment ambigu.
Being with you
M'encanta per tot, però es poden enumerar una sèrie de coses:
1. El saxo Schweppes limón/Gerry Rafferty del principi.
2. Va de fer unpopular, unwise choices i assumir-ne les conseqüències. Té rimes tan delirants com aquesta: "I've heard the warning voice from friends and my relations / They all tell me about your heartbreak reputation".
3. Pertany a un disc infumable del mateix títol, un disc que té una cançó anti-tabac (Food For Thought) que realment, tenint en compte que l'Smokey estava en plena apoteosi cocainómana, es delrant. I perquè el disc té una altra cançó gloriosa, "Who's sad", que diu: "Who's sad? / Not me / Just a couple more years and I'll be fine".A Couple More Years et sembla poc? BRILLANT.
4. M'encanta la portada. M'encanta aquest video, que demostra que de beggar res de res. I més quan he descobert que va fer-ho tot, videoclip i portada (o això o no es va canviar el jersei) en una mateixa sessió, probablement en aquesta mansió delirant de Malibú que ens ensenya. No hi ha videoclip més mandrós i més desganat, no hi ha deliri més gros que aquest. Si t'hi fixes bé segur que veus lines a mig esnifar per sobre de la taula de billar.
PS. Veient ara aquesta entrada em sap una mica de greu que només es vegi la part guilty pleasure, i per tant, us afegeixo una càpsula d'elegància pura from the good old days.
Per consell de l'Àngel Maeztu i una mica per casualitat vaig anar a veure "Bunny Lake Is Missing" (1965) de l'Otto Preminger. Una mica per l'argument i una mica perquè sortien els Zombies.
La pel·li era magistral, però els Zombies sortien de manera testimonial i ficats amb calçador a la tele d'un pub, però em va fer venir ganes de veure més vídeos. La conclusió és que el Colin Bluntstone tenia un estil molt amanerat de moure's però brillant de totes totes.
Però el més brillant sens dubte (apart del Laurence Olivier) era que sortia el Noël Coward, en una mena de paper despistador i autoparòdic. La tesi venia a ser que els anglesos ja poden ser excèntrics a l'estil del Noël Coward però que els americans estan malament del cap a un altre nivell, més psicòpata, menys divertit, més de fer por.
Aquí està fent patir a la noia protagonista. No hi ha res al Youtube del Noël Coward i és una llàstima.
Crec que aquesta és una de les troballes més impensades que faré mai al Youtube. No sé com explicar-ho, però la cosa és que del 72 fins al 81 el Donovan va estar fent uns discos que o eren entranyablement mediocres o eren un desastre. La cosa va tocar fons amb un disc de l'any 81 que es diu "Neutronica", i que tracta de la paranoia nuclear tan típica de l'any 81 (veure "El dia dels Trífids") i està ple de sintetitzadors i és una cosa que no s'aguanta per enlloc. Jo que només sentint-li la veu ja passo, amb aquest no puc. Fa tres o quatre anys el van reeditar amb una portada encara pitjor que la original.
Bueno, doncs aquell mateix any, justament, va tornar a reunir-se amb el Danny Thompson i va fer un disc acústic sense massa pretensions, aquest "Love is only feeling". El títol fa referència a la cançó titular, que és una versió amb el títol canviat del "Someone's Singin'" que havia fet al 1968. Una altra cosa entranyable és que al disc i cantava la seva filla Astrella. I bé, doncs que vist el que s'ha vist, i que el Donovan no ha tornat a fer res de bo* és com si hagués estat una oportunitat perduda de redimir-se. Tinc la teoria que totes les bones decisions que ha pres en aquest periode són cosa de la seva dona, aquesta senyora hippie misteriosa ex-dona del Brian Jones, Linda.
Vale, fins ara vale. Tot molt bé. Però és que la Astrella aquesta, aquesta nena, la vaig conèixer quan el Donovan va venir a Benicàssim. És una nena bastant curta, i el seu marit, un americà típicament curt de gambals, fa de manager del Donovan. Ara acaba de treure el seu primer disc en solitari. És una parella que em va desquiciar quan van treure el "charlie" i em van fer veure com el Donovan, aquest senyor de més de 60 anys, prenia charlie. "You want some charlie, Ferran?" Pues no, no vull charlie perquè ets la nena aquella del disco que cantava "Love is only feeling" i ara surts en aquest video del Youtube i sembles la nena de "El exorcista".
Ara bé, té aquest moment absolutament redemptor al final que és quan li fa un petó a la calba del Danny Thompson, que de fet jo també depèn de com li faria un petó a la calba.
*El disc del Rick Rubin era bo però les cançons bones eren cançons antigues inèdites regrabades, el mateix que ha fet amb el "Beat Cafe" ara fa poc)
Un diuemenge a la nit, després de molt buscar per Shinjuku (ja sabeu que les adreces al Japó sempre són aproximades) vem arribar al club Motion. Tocaven els Maher Shalal Hash Baz a les 11:30. El que passa és que tocaven a les 11:30 del matí i no de la nit, i els que hi havia a l'escenari no eren ells. No va passar res perquè eren un grup una mica semblant, els OrEwAkOnNaMoNjAnAi, tot i que una mica més psicodèlic i jazz. Els hi vaig comprar el disc, que està força bé.
De seguida ens vem adonar que era com si haguéssim anat a veure un concert de, què sé jo, Les Aus a Barcelona. L'escena era la mateixa, tot i que potser una mica més naïf tot plegat. Vem començar a identificar personatges coneguts en la seva versió japonesa: el increiblepablo, la Laura Sales, el Quique... Tots tenien una vida paral·lela al Japó que jugava un paper similar al que juguen a Barcelona.
