El dia dels Trífids (1)
The Triffids són un dels grups al meu Top Ten de grups, i just ara, després del revival barceloní al fotolog, estan tenint una segona joventut a través de les reedicions (de moment) magnífiques de Domino. Bravo, però és massa tard. El David McComb la va palmar cap a l'any 97, o 98, o 99. Em sona que va morir el mateix dia que el Carles Sabater de Sau. Pot ser o m'ho invento?
Èls trífids són unes plantes que mengen carn podrida. El que fan és llançar una mena de sting que encega els humans. Després, un verí que els mata i llavors la carn es podreix i se la poden menjar. Una altra característica que fa cagar de por dels trífids és que parlen entre ells. A la sèrie de la BBC feien "clac, clac, clac", però no em vull avançar.
"The Day of the Triffifds" és una novel·la d'un escriptor anglès que es diu John Wyndham.
Recordo perfectament una edició en català en una editorial d'aquelles de literatura juvenil tan absolutament típiques. No recordo el nom. No recordo si el tenia i el vaig llegir. Pot ser que sí i pot ser que no.
Pel que es veu ràpidament en van fer una pel·lícula.
Pot ser que en fessin més d'una, i tinc un record confús sobre una pel·lícula dels anys 70, però els trífids, les taràntules, les formigues i els morts vivents es confonen una mica al meu cap.
El que sí que és segur és que a principis dels anys 80, quan el Marc i jo encara érem uns jovenets ben impressionables, van passar per TV3 una sèrie de la BBC del "Dia dels Trífids". Crec que la feien diumenge al migdia, i era una sèrie de cagar-se de por als pantalons. Me l'he baixat fa poc del emule, i és absolutament fantàstica. No n'estic segur, però és probable que la sèrie sigui de 1981, perquè justament aquest any és el que associo amb la paranoia nuclear a Gran Bretanya, un tema que em fascina i a veure si en parlem algun dia. L'entrada de la sèrie és 100% terrorífica.
Així doncs, som a Anglaterra l'any 1981 i hi ha una pluja d'estels. Tota la humanitat que la contempla queda encegada. D'aquesta manera, tenim que el 90% de la humanitat s'ha quedat cega. De manera aparentment independent, resulta que als anys 50 es descobreixen els trífids, unes plantes que en principi fan gràcia perquè poden moure's però que han de ser exterminades quan es veu que són tan malèvoles. Segons la sèrie, als anys 70, en plena crisi del petroli, es descobreix que els trífids tenen alguna substància que pot ser subsititutiva del petroli i es tornen a fer cultius de trífids. Bueno. Pues amb això de que tothom està cec pues els trífids s'escapen i comencen a jalar-se a tota la gent cega que corre pel món. No dic res més, però la sèrie és un retrat brillant de l'Anglaterra post-punk. M'encanta tot lo apocalíptic pessimista del tipus s'acaba-el-món-i-és-culpa-nostra-i-som-idiotes-i-ens-ho-mereixem.
Aquí tenim una de les escenes més brillants, quan els dos científics, pre-catàstrofe, se n'adonen que els trífids parlen entre ells i tenen cervell.
Els cecs se n'adonen de seguida que han de fer pillar als que hi veuen. Aquesta noia és la co-protagonista.
Vist ara, un trífid sembla una tonteria, però amb 7 anys fa cagar de por.
Bueno, pues per acabar el protagonista de la sèrie acabant amb un trífid per la via rudimentària.
Escolta, que no puc més.
Èls trífids són unes plantes que mengen carn podrida. El que fan és llançar una mena de sting que encega els humans. Després, un verí que els mata i llavors la carn es podreix i se la poden menjar. Una altra característica que fa cagar de por dels trífids és que parlen entre ells. A la sèrie de la BBC feien "clac, clac, clac", però no em vull avançar.
"The Day of the Triffifds" és una novel·la d'un escriptor anglès que es diu John Wyndham.
Recordo perfectament una edició en català en una editorial d'aquelles de literatura juvenil tan absolutament típiques. No recordo el nom. No recordo si el tenia i el vaig llegir. Pot ser que sí i pot ser que no.
Pel que es veu ràpidament en van fer una pel·lícula.
Pot ser que en fessin més d'una, i tinc un record confús sobre una pel·lícula dels anys 70, però els trífids, les taràntules, les formigues i els morts vivents es confonen una mica al meu cap.
El que sí que és segur és que a principis dels anys 80, quan el Marc i jo encara érem uns jovenets ben impressionables, van passar per TV3 una sèrie de la BBC del "Dia dels Trífids". Crec que la feien diumenge al migdia, i era una sèrie de cagar-se de por als pantalons. Me l'he baixat fa poc del emule, i és absolutament fantàstica. No n'estic segur, però és probable que la sèrie sigui de 1981, perquè justament aquest any és el que associo amb la paranoia nuclear a Gran Bretanya, un tema que em fascina i a veure si en parlem algun dia. L'entrada de la sèrie és 100% terrorífica.
Així doncs, som a Anglaterra l'any 1981 i hi ha una pluja d'estels. Tota la humanitat que la contempla queda encegada. D'aquesta manera, tenim que el 90% de la humanitat s'ha quedat cega. De manera aparentment independent, resulta que als anys 50 es descobreixen els trífids, unes plantes que en principi fan gràcia perquè poden moure's però que han de ser exterminades quan es veu que són tan malèvoles. Segons la sèrie, als anys 70, en plena crisi del petroli, es descobreix que els trífids tenen alguna substància que pot ser subsititutiva del petroli i es tornen a fer cultius de trífids. Bueno. Pues amb això de que tothom està cec pues els trífids s'escapen i comencen a jalar-se a tota la gent cega que corre pel món. No dic res més, però la sèrie és un retrat brillant de l'Anglaterra post-punk. M'encanta tot lo apocalíptic pessimista del tipus s'acaba-el-món-i-és-culpa-nostra-i-som-idiotes-i-ens-ho-mereixem.
Aquí tenim una de les escenes més brillants, quan els dos científics, pre-catàstrofe, se n'adonen que els trífids parlen entre ells i tenen cervell.
Els cecs se n'adonen de seguida que han de fer pillar als que hi veuen. Aquesta noia és la co-protagonista.
Vist ara, un trífid sembla una tonteria, però amb 7 anys fa cagar de por.
Bueno, pues per acabar el protagonista de la sèrie acabant amb un trífid per la via rudimentària.
Escolta, que no puc més.
posted by fraqnuoc at 9:07 PM
2 Comments:
Què interessant, no sabia tot això dels trífids. Què curiós que fossin plantes.
I al final els cecs tornen a veure amb un antídot?
El Saramago potser el va llegir.
La veritat és que no, la majoria dels cecs moren. Però no vull revelar el final.
Publica un comentari
<< Home