fraqnuoc i la música

M'he cansat

2006-10-22T21:24:00.000Z

M'he cansat de trastejar amb l'editor de plantilla d'abans i que se'm perdessin constantment les coses i de que trigués tant i tampoc no fos tan maco.

Estem a la tardor i hem de reservar energies.

Fa unes tres setmanes vaig veure un tros del documental del Scorseses sobre el blues i em vaig cagar a les calces amb el Son House, fins al punt que he finalment he anat i m'he comprat els early recordings del Skip James, que com a poc fa 7 anys que volia comprar.

Pareu atenció a la mà dreta (que no sé si va aquesta velocitat o és un efecte de la cinta o què) i a l'aire de posseït que té. La cara del Son House sempre m'ha recordat a la del Mark Eitzel.

I ja està.

Ja us faré una nova plantilla d'aquí poc.

Money is hello-goodbye

2006-09-27T21:18:00.000Z

M'agradaria dir que m'he quedat sense diners i m'he hagut de posar a treballar i per això no puc actualitzar tant com voldria. M'agrada la idea aquesta del hobo que només treballa quan realment ho necessita. No és el meu cas: no sé quants diners tinc al compte que ja no és de Caixa Catalunya però treballo perquè s'ha de treballar i perquè hi ha algú disoposat a pagar-me un sou per fer una cosa (com sempre) de dubtosa utilitat econòmica i/o social. La qüestió és que arribo cansat a casa i penso menys en tonteries de la música.

Però porto una setmana que quan arribo a casa em poso el "Midnight Man" (1966) del Davy Graham a tot volum. Hom (sí, hom) diria que el gasto per poder-me'n comprar un altre sense remordiments de consciència. És el primer disc que escolto d'ell.

De fet menteixo perquè n'acabo de comprar un altre fent un one-click d'aquests del Amazon. Però és una compra deliradora de collector que vol reparar un error i no compta. A veure, m'he comprat per segona vegada el "The Guitar Player" (1963), però ara en l'edició més antiga de See For Miles perquè porta de bonus el EP "3/4 AD" que és on surt la versió original d'"Anji". A la versió de Sanctuary només surt una versió reduïda de un minut i pico que no serveix realment per fer-se'n una idea. L'EP aquest se'l rulaven tota la generació del Londres pre-swingin' perquè hi havia inventat una afinació nova que no tinc ni idea de que va, és un afinació oberta que sona lleugerament extranya i misteriosa, com sonen les afinacions obertes. I no em pregunteu més perquè la guitarra i jo no som massa amics. Buscant una mica he entès que lo de "AD" ve per Alexis Korner i Davy Graham. L'Alexis Korner sempre m'ha recordat al ADRIANDEALFONSO no sé per què, potser per quan l'he vist amb patilla. I tinc pendent sentir-lo també.

Apart d'això he volgut fer una mica de top de cançons dels discos que he sentit per inicar-se. És difícil perquè com a cantant no destaca massa, tot i que la dicció és molt elegant sempre.

Anji (1963): No sé què dir perquè la versió que he sentit és la de 1 minut 27 segons i es fa molt curta. Tothom diu que s'ha de sentir tant i no t'ho negaré. Available on: "The Guitar Player" (See for miles)

I can't keep from cryin' sometimes (1964): Al CD hi posa que és una tradicional amb un nou arranjament però a mi em sona que la va treure d'algún blues sí acreditat. Fa tres setmanes o així la vaig estar sentint amb assiduitat. M'agrada la serenitat estoica que té, com si estigués llegint la lletra en un paper però sense massa sentiment. Precisament és el que la cançó demana: "I thought when she first left me / I'd get on a little while / Soon it'd be all over / And I'd journey with a smile / But the thoughts as I get older / When I think of what told her / I laug to keep from crying sometimes". Available on: "Folk, Blues & Beyond" (Topic)

Jane Jane (1964): Aquí canta la Shirley Collins perqué és el disc que van fer junts. En podríem parlar hores. Només diré que el que més m'agrada és que tots dos estan at the peak of their powers però a la vegada sonen completament separats. És a dir que ella canta per primera vegada amb la seva autoritat característica i amb la barreja de serenitat, ingenuitat i tendresa en el punt just. No és ni estrident ni sobrecarregat de sucre, que és el que normalment passa amb les cantants de folk tradicional. És la Shirley clàssica. I ell està absolutament brillant, el que passa és que sona com si cada un anés pel seu compte. En una foto del disc se'ls veu grabant a l'estudi i estan molt separats un de l'altre. És una descripció perfecta. Normalment s'associa anar separats a alguna cosa negativa, però en aquest cas l'efecte és el contrari. Per això és una obra mestra, un dels discos del meu all-time top 10 della vita. Available on: "Folk Routes, New Routes" (Fledgling)

No Preacher Blues (1966): És la primera cançó cantada original seva que m'ha impactat. Hi ha una bateria i un baix per darrera, i és una mena de cançó pop-blues lleugera a l'estil del swingin' Donovan. M'agrada perquè sembla que l'hagi fet en 5 minuts i ha fet sonar bé la lletra sense mirar-s'hi molt. Aquí és on diu: "Life is a circus and money is hello-goodbye". Available on: "Midnight Man" (Fledgling)

I'm Looking Thru' You (1966): És la versió dels Beatles i és brillant perquè en captura aquesta facilitat complicada que he dit. És com si digués "te'n puc fer qualsevol i em quedarà bé igual i els Beatles en el fons me la suden". La canta amb desparpajo i se la ventila en dos minuts. Available on: "Midnight Man" (Fledgling)

I per acabar, un caviar maquíssim:

La cadena que porta al deliri

2006-09-19T19:48:00.000Z

Comença que amb això de veure el Noël Coward al cine i fer la ressenya de la caixa del Tiny Tim m'agafa una etapa 20's i busco vídeos del Rudy Vallee perquè m'agrada el nom i el Tiny era fan i cantava amb un megàfon. I trobo un curt de dibuixos aimats d'aquells que fan delirar. No he tingut massa mai interès per la Betty Boop, però això és absolutament de culte. Surt un tren que puja una muntanya fent el cuc, un ratolí que fa claqué al tren, una tortuga, un peix que es frega amb un raspall. I surt el Rudy Vallee fent karaoke. "Her name was Kitty, from Kansas City, She wasn't pretty".

Choosy beggar

2006-09-14T20:38:00.000Z

Tothom que té un mínim de bon gust i sensibilitat és fan a mort de l'Smokey Robinson, i jo no en sóc l'excepció. Les cançons favorites són moltes, i segurament són més de 10 les totalment imprescindibles. Una que sempre m'ha fet especial gràcia és "Choosey Beggar". M'agrada com a autodefinició: because I am a choosey beggar and you're my choice.

Però n'hi ha una que m'encanta i que me la va descobrir l'Aldo Linares al seu palomar, en un moment especialment ambigu.

Being with you

M'encanta per tot, però es poden enumerar una sèrie de coses:

1. El saxo Schweppes limón/Gerry Rafferty del principi.

2. Va de fer unpopular, unwise choices i assumir-ne les conseqüències. Té rimes tan delirants com aquesta: "I've heard the warning voice from friends and my relations / They all tell me about your heartbreak reputation".

3. Pertany a un disc infumable del mateix títol, un disc que té una cançó anti-tabac (Food For Thought) que realment, tenint en compte que l'Smokey estava en plena apoteosi cocainómana, es delrant. I perquè el disc té una altra cançó gloriosa, "Who's sad", que diu: "Who's sad? / Not me / Just a couple more years and I'll be fine". A Couple More Years et sembla poc? BRILLANT.

4. M'encanta la portada. M'encanta aquest video, que demostra que de beggar res de res. I més quan he descobert que va fer-ho tot, videoclip i portada (o això o no es va canviar el jersei) en una mateixa sessió, probablement en aquesta mansió delirant de Malibú que ens ensenya. No hi ha videoclip més mandrós i més desganat, no hi ha deliri més gros que aquest. Si t'hi fixes bé segur que veus lines a mig esnifar per sobre de la taula de billar.

PS. Veient ara aquesta entrada em sap una mica de greu que només es vegi la part guilty pleasure, i per tant, us afegeixo una càpsula d'elegància pura from the good old days.

Bunny Lake

2006-09-10T16:58:00.000Z

Per consell de l'Àngel Maeztu i una mica per casualitat vaig anar a veure "Bunny Lake Is Missing" (1965) de l'Otto Preminger. Una mica per l'argument i una mica perquè sortien els Zombies.

La pel·li era magistral, però els Zombies sortien de manera testimonial i ficats amb calçador a la tele d'un pub, però em va fer venir ganes de veure més vídeos. La conclusió és que el Colin Bluntstone tenia un estil molt amanerat de moure's però brillant de totes totes.

Però el més brillant sens dubte (apart del Laurence Olivier) era que sortia el Noël Coward, en una mena de paper despistador i autoparòdic. La tesi venia a ser que els anglesos ja poden ser excèntrics a l'estil del Noël Coward però que els americans estan malament del cap a un altre nivell, més psicòpata, menys divertit, més de fer por.

Aquí està fent patir a la noia protagonista. No hi ha res al Youtube del Noël Coward i és una llàstima.

Love is only feeling

2006-09-07T22:19:00.000Z

Crec que aquesta és una de les troballes més impensades que faré mai al Youtube. No sé com explicar-ho, però la cosa és que del 72 fins al 81 el Donovan va estar fent uns discos que o eren entranyablement mediocres o eren un desastre. La cosa va tocar fons amb un disc de l'any 81 que es diu "Neutronica", i que tracta de la paranoia nuclear tan típica de l'any 81 (veure "El dia dels Trífids") i està ple de sintetitzadors i és una cosa que no s'aguanta per enlloc. Jo que només sentint-li la veu ja passo, amb aquest no puc. Fa tres o quatre anys el van reeditar amb una portada encara pitjor que la original.

Bueno, doncs aquell mateix any, justament, va tornar a reunir-se amb el Danny Thompson i va fer un disc acústic sense massa pretensions, aquest "Love is only feeling". El títol fa referència a la cançó titular, que és una versió amb el títol canviat del "Someone's Singin'" que havia fet al 1968. Una altra cosa entranyable és que al disc i cantava la seva filla Astrella. I bé, doncs que vist el que s'ha vist, i que el Donovan no ha tornat a fer res de bo* és com si hagués estat una oportunitat perduda de redimir-se. Tinc la teoria que totes les bones decisions que ha pres en aquest periode són cosa de la seva dona, aquesta senyora hippie misteriosa ex-dona del Brian Jones, Linda.

Vale, fins ara vale. Tot molt bé. Però és que la Astrella aquesta, aquesta nena, la vaig conèixer quan el Donovan va venir a Benicàssim. És una nena bastant curta, i el seu marit, un americà típicament curt de gambals, fa de manager del Donovan. Ara acaba de treure el seu primer disc en solitari. És una parella que em va desquiciar quan van treure el "charlie" i em van fer veure com el Donovan, aquest senyor de més de 60 anys, prenia charlie. "You want some charlie, Ferran?" Pues no, no vull charlie perquè ets la nena aquella del disco que cantava "Love is only feeling" i ara surts en aquest video del Youtube i sembles la nena de "El exorcista".

Ara bé, té aquest moment absolutament redemptor al final que és quan li fa un petó a la calba del Danny Thompson, que de fet jo també depèn de com li faria un petó a la calba.

*El disc del Rick Rubin era bo però les cançons bones eren cançons antigues inèdites regrabades, el mateix que ha fet amb el "Beat Cafe" ara fa poc)

Japan Sounds (5): Or Ew Ak On Na Mo Nj An Ai

2006-09-05T11:24:00.000Z

Un diuemenge a la nit, després de molt buscar per Shinjuku (ja sabeu que les adreces al Japó sempre són aproximades) vem arribar al club Motion. Tocaven els Maher Shalal Hash Baz a les 11:30. El que passa és que tocaven a les 11:30 del matí i no de la nit, i els que hi havia a l'escenari no eren ells. No va passar res perquè eren un grup una mica semblant, els OrEwAkOnNaMoNjAnAi, tot i que una mica més psicodèlic i jazz. Els hi vaig comprar el disc, que està força bé.

De seguida ens vem adonar que era com si haguéssim anat a veure un concert de, què sé jo, Les Aus a Barcelona. L'escena era la mateixa, tot i que potser una mica més naïf tot plegat. Vem començar a identificar personatges coneguts en la seva versió japonesa: el increiblepablo, la Laura Sales, el Quique... Tots tenien una vida paral·lela al Japó que jugava un paper similar al que juguen a Barcelona.

I need to figure out how to get his CD's back to him

2006-09-04T13:31:00.000Z

Fa un parell de mesos vaig parlar del nou disc de Mecca Normal al fotolog perquè em va impactar la portada.

També vaig trobar delirant la primera cançó, que es diu "I am not into being the woman you're with while looking for the woman you want", perquè era com una resposta al "Love The One You're With" del Stephen Stills, una cançó realment irritant. Però en comptes de ser una resposta brillant i contundent era d'un naïf que em resultava impossible associar-la a la Jean Smith, o a la idea que jo en tenia. No pot ser que algú, de debò, es pregunti "I need to figure out how to get his CD's back to him". És en sèrio o m'estan prenent el pèl. El feminisme americà és una presa de pèl? El feminisme que ens arriba als que no ens interessem pel feminisme, és això? El riot grrrl era una presa de pèl, no? Bikini Kill, tot plegat. Tants anys intentant entendre-ho i ara resulta que "I need to figure out how to get his CD's back to him". Tenia la sensació que era una broma, que no podia ser.

El disc va d'això:

I have, for the most part, in my music, art and writing been represented (by myself and others) as a feminist. This seems to have meant that very few comments were made in print on my appearance. I recall being called "scholarly-looking" once.

Controversy and provocation. Calling into question: age, sex, feminism and image, self-image, self-portrait. I have wondered if I am responsible to uphold the image feminist role-model -- and will my exploits and photos be perceived as 'using sex to sell' a CD?

The photo on the CD cover is one of many I have had up on an online dating website over the past couple of years. I am writing about my dating experiences for my third book F.L.O.W. vs. P.L.A.N. The songs on The Observer are abbreviated cross-sections of dates, and short relationships. Online dating provides an excellent place to learn about the male / female dynamic when sex is concerned. I am increasing my understanding of respect, self-respect, power, and trust.

No és que em vulgui cremar, però si als 46 anys i després d'haver donat la tabarra durant 21 anys de fer discos hem d'anar a una pàgina de contactes a aprendre sobre el "male / female dynamic" és que, com hagués dit un profe meu de català del col·legit, "NO ANEM BÉ PER ANAR A SANTS".

Sí, sí, tot això és en sèrio. La Jean Smith és va apuntar a una web que es diu Lavalife no per fer un experiment sociològic, sino que "I started online dating for real... to meet men; to see about finding a specail one this way... not an experiment." SPECIAL ONE! De debò? No m'estàs prenent el pèl?

Sembla que no.

Apart d'això, hi ha un part positiva que és la de començar a explorar la seva sexualitat i la seva imatge, una cosa que sembla que tenen molt present les dones americanes. Té un blog on penja fotos que es fa.

No m'extranya gens doncs que quan ens venen coses tipo Ladyfest no ens les sàpiguen explicar, no als homes, en general. No sé si el que el feminisme a l'americana és una mena d'anorèxia extranya, un revers de l'anorèxia o una cosa així, però en tot cas una reacció delirant a un món delirant.

Masterpiece

2006-09-04T13:16:00.000Z

Japan Sounds (4): Musculator

2006-09-01T11:07:00.000Z

Voltant per un barri a l'oest de Shibuya, vem trobar aquest individu, que es dedicava a interpretar còmics manga amb una llanterna. Li vaig demanar que m'interpretés un del Musculator, que sempre ha estat una gran influència en la meva personalitat. Curiosament, no s'esperava que li donessis diners després de la interpretació, era per amor a l'art.

Japan Sounds (3): Izakaya

2006-08-31T23:05:00.000Z

El so us l'magineu

Share it!

2006-08-30T15:08:00.000Z

Acabo de saber que s'ha mort el Pip Pyle, bateria mític de Canterbury i que jo pensava que era bateria també de Caravan. La confusió suposo que ve amb el Pye Hastings, aquest sí que de Caravan. Canterbury eren quatre gats i es multiplicaven a tots els discos, i d'alguna manera això ho fa divertit. També és divertit que sigui un món tan perillós, on es pot passar del geni més absolut al jazz-rock més infumable. Es veu que era el bateria de Gong però jo el tenia associat sobretot a Hatfield and the North.

El que sí que és segur és que vaig arribar a Hatfield and the North a través de Caravan, buscant la veu del Richard Sinclair, la veu de "In The Land Of Grey And Pink". O potser no, potser buscava la del Robert Wyatt. Només vaig tolerar el primer disc, que és l'únic 100% tolerable.

"The Rotter's Club" és un disc francament infumable (jazz-rock derivatiu d'aquest que cansa tant) amb una gran portada, però per culpa d'això se'm va escapar la primera cançó, crec que la única cantada, fins que va venir el Jonathan Coe i va basar una part important del desenvolupament de la seva novel·la homònima en aquesta primera cançó.

Share it!

Share it, que ara descobreixo que no era del Richard Sinclair tal i com està acreditat al CD, sino que era lletra del Pip Pyle i música del Sinclair. I la lletra, no cal dir-ho, és de traca i mocador, una de les més maques de la música pop.

Tadpoles keep screaming in my ear
"Hey there! Rotter's Club!
Explain the meaning of this song and share it"
There's no way of understanding what's been going on
I lost track yesterday
Now I found out that it's generosity that turns me on
So let's keep it that way
Help yourself to me, I'll help myself to you
and all your friends - we can spread it around
So if you can spare it then come on and share it
Let's get on with it cause we're wasting our time
Please do not take it seriously really, what a joke!
The only thing that matters is to share it
Crass displays of acute embarrassment would make you cringe
Spend your money elsewhere
I won't trouble you with all that cheap philosophy
It's better still to watch that on T.V.
Most especially adverts of some slinky hairspray
When the plastic actresses take off their clothes
Just to demonstrate all their curves and cleavages
and subtleties quite forgetting their hair
Please do not take it seriously really, what a joke!
The only thing to do is grin and bear it
Mirthless merriment, sickly sentiments so commonplace
It would bore you to tears
Give me non-stop laughter, dispel disaster
Or the Rotter's Club might well lop off your ears
Laughing and drinking, dancing, grooving, stoned again
Falling over singing, hoping that you'll share it

Com algú ha fet notar, només amb la pronunciació de la paraula "seriously" ja n'hi hauria prou per considerar aquesta cançó una obra mestra del pop cantat en anglès-anglès.

Buscant per Youtube he trobat una versió absolutament brillant d'una versió reformada dels Hatfield, sembla ser que dels anys 90. Brillant no musicalment sino per les pintes del Richard Sinclair, absolutament de culte. L'alçada a la que porta el baix, l'espècie aquesta de kimono, la gorra...

I per cert, el Pip Pyle també és autor d'un dels títols més brillants del primer disc: "Shaving Is Boring"

El cant de la Sibil·la

2006-08-28T21:11:00.000Z

Japan Sounds (2): Pachinko

2006-08-27T21:05:00.000Z

Com tohom sap, el pachinko és aquest joc freak que fa la funció de les escurabutxaques al Japó, i que més o menys és com un pinball vertical. Més o menys tots ho hem vist a la tele, però la cosa és molt senzilla. Tens una infinitat de boles i una maneta que regula la velocitat a la que cauen i d'aquesta manera controles minimament a on cauen. Depenent d'on caiguin pots guanyar premis que està prohibit que siguin en metàlic, però que teòricament es poden revendre de sotamà a la sortida. El decorat de darrera era una pantalla on passaven imatges a una velocitat extrema, que aquest estiu tenien per temàtica una cosa així com "Sea World", és a dir que anaven passant peixos i sirenes en plan shinkansen. La relació que tenien amb el que passava amb les boles la desconeixo.

A mi m'agradaven els pachinkos perquè s'hi podia fumar però evidentment el soroll era infernal, una barreja de música tremendament estrident i el so de les boles.

No he trobat cap video de pachinkos que s'assemblés al que hem vist o que no tingui americans idiotes pel mig fent el imbècil, però sí que he trobat aquest video d'un pachinko molt més amable. Diria que és un fragment de "Vivir".

Japan Sounds (1): Els semàfors de Kyoto

2006-08-26T08:34:00.000Z

De tots els estímuls sonors no sol·licitats del Japó, un dels més malenconiosos és la melodia de verd per als vianants d'alguns semafors de Kyoto. Na-na-na-ni-no-ni-no-na-na... Depèn de l'estat mental en que et trobis et poden atropellar, potser per això a partir de les 8 del vespre ja no sonen.

Free Arthur Lee

2006-08-04T20:10:00.000Z

Faig una breu entrada perquè ahir es va morir l'Arthur Lee i esperem que per fi pugui descansar en pau, com diuen. Perquè des que va sortir de la presó, al 2000 o al 2001, que no ha parat de fer el freak. Quan treballava a Gamerco, recordo que vaig insistir bastant perquè el portessin i finalment em van fer cas. No estaven massa segurs de que s'ompliria el Bikini però la cosa va anar bé. L'Arthur Lee estava més o menys bé tot i que tenia molt poca veu. El que més es recorda d'aquell concert però, és el Flowers. Jo mai l'havia vist en un concert però aquell dia estava absolutament desatat, es va treure la samarreta i cridava "ArturLi! ArturLi!" "I saw you in San Francisco!". L'Arthur Lee se'n va cansar i li va tirar una tovallola al cap. El Flowers clar ho va trobar meravellós.

Després recordo una entrevista prèvia del Julià que vaig tramitar jo:

Julià: En tu errática carrera bla bla bla bla bla. ¿Bla bla bla?

Lee: ¿Y qué me dices de tus erráticas preguntas?

També òbviament hi ha el concert del FIB, que vaig veure amb l'Adrian i que ha estat el més aterrador que he vist mai en un escenari. Volia marxar però havia de fer la ressenya. I després havent d'escriure alguna cosa però no sabent com fer-ho, si amb compassió, amagant la realitat. El fet és que no s'aguantava dret i plorava. Ho vem camuflar amb que s'havia mort el Rick James el dia abans però vaja.

Finalment s'ha mort de leucèmia.

Això em recorda que toca parlar del Bryan MacLean algun dia també.

Japan

2006-08-04T18:13:00.000Z

D'això, que me'n vaig al Japó. És freak pensar en la llista de discos per comprar. Teòricament el meu objectiu són els japonesos tipo Kan Mikami i Tomokawa i coses angleses 80's introbables tipo Bill Pritchard i Virginia Astley. Hi ha una cosa que segur que em passarà, que és quan entri en una botiga de discos, m'agafarà una CACA TERRIBLE. Començaré a remenar fileres de CD's i hauré d'anar corrents al Burger King. Conec a més gent que li passa això. Recordo que em passava molt a Notting Hill Gate.

Hem vist que toquen Scritti Politti.

I també toquen els Maher Shalal Hash Baz. (He borrat el video perquè es veu malament, i si és la primera impressió de Maher, pues no).

Fins a la tornada!

El dia dels Trífids (1)

2006-08-03T21:07:00.000Z

The Triffids són un dels grups al meu Top Ten de grups, i just ara, després del revival barceloní al fotolog, estan tenint una segona joventut a través de les reedicions (de moment) magnífiques de Domino. Bravo, però és massa tard. El David McComb la va palmar cap a l'any 97, o 98, o 99. Em sona que va morir el mateix dia que el Carles Sabater de Sau. Pot ser o m'ho invento?

Èls trífids són unes plantes que mengen carn podrida. El que fan és llançar una mena de sting que encega els humans. Després, un verí que els mata i llavors la carn es podreix i se la poden menjar. Una altra característica que fa cagar de por dels trífids és que parlen entre ells. A la sèrie de la BBC feien "clac, clac, clac", però no em vull avançar.

"The Day of the Triffifds" és una novel·la d'un escriptor anglès que es diu John Wyndham.

Recordo perfectament una edició en català en una editorial d'aquelles de literatura juvenil tan absolutament típiques. No recordo el nom. No recordo si el tenia i el vaig llegir. Pot ser que sí i pot ser que no.

Pel que es veu ràpidament en van fer una pel·lícula.

Pot ser que en fessin més d'una, i tinc un record confús sobre una pel·lícula dels anys 70, però els trífids, les taràntules, les formigues i els morts vivents es confonen una mica al meu cap.

El que sí que és segur és que a principis dels anys 80, quan el Marc i jo encara érem uns jovenets ben impressionables, van passar per TV3 una sèrie de la BBC del "Dia dels Trífids". Crec que la feien diumenge al migdia, i era una sèrie de cagar-se de por als pantalons. Me l'he baixat fa poc del emule, i és absolutament fantàstica. No n'estic segur, però és probable que la sèrie sigui de 1981, perquè justament aquest any és el que associo amb la paranoia nuclear a Gran Bretanya, un tema que em fascina i a veure si en parlem algun dia. L'entrada de la sèrie és 100% terrorífica.

Així doncs, som a Anglaterra l'any 1981 i hi ha una pluja d'estels. Tota la humanitat que la contempla queda encegada. D'aquesta manera, tenim que el 90% de la humanitat s'ha quedat cega. De manera aparentment independent, resulta que als anys 50 es descobreixen els trífids, unes plantes que en principi fan gràcia perquè poden moure's però que han de ser exterminades quan es veu que són tan malèvoles. Segons la sèrie, als anys 70, en plena crisi del petroli, es descobreix que els trífids tenen alguna substància que pot ser subsititutiva del petroli i es tornen a fer cultius de trífids. Bueno. Pues amb això de que tothom està cec pues els trífids s'escapen i comencen a jalar-se a tota la gent cega que corre pel món. No dic res més, però la sèrie és un retrat brillant de l'Anglaterra post-punk. M'encanta tot lo apocalíptic pessimista del tipus s'acaba-el-món-i-és-culpa-nostra-i-som-idiotes-i-ens-ho-mereixem.

Aquí tenim una de les escenes més brillants, quan els dos científics, pre-catàstrofe, se n'adonen que els trífids parlen entre ells i tenen cervell.

Els cecs se n'adonen de seguida que han de fer pillar als que hi veuen. Aquesta noia és la co-protagonista.

Vist ara, un trífid sembla una tonteria, però amb 7 anys fa cagar de por.

Bueno, pues per acabar el protagonista de la sèrie acabant amb un trífid per la via rudimentària.

Escolta, que no puc més.

Sobre els egologs i vendre's a un mateix

2006-08-03T18:32:00.000Z

Suposo que hauria d'explicar una mica més això de l'ego i els blogs i tota la pesca. Per començar no detesto els egologs de per sí, depèn de la persona, evidentment. Per començar l'egòlatra el que fa és posar el seu nom complet a totes les seves pàgines. Nom i cognom, la qual cosa demostra que no s'està dirigint als seus amics i coneguts i afins sino a la comunitat mundial, tipo curriculum vitae. Això em recorda quan vas al Rockdelux i entres per la porta i el Santi et diu, per exemple, "Hombre, Adrián de Alfonso". En el fons t'està dient, "et creus que per escriure aquí ja ets guay i ja tens NOMICOGNOM". És molt simptomàtic quan algú et diu "NOMICOGNOM". És difícil no sentir-se afalagat, tot i que sempre es tendeix a fer servir de manera irònica. Hombre, Adrián de Alfonso.

A veure, tots sabem que el l'Adrian és en egòlatra de cuidado. Però és que ja el coneixem de fa molts anys, home. Que el món no seria el mateix sense ADRIÁN DE ALFONSO. Um, ADRIÁN DE ALFONSO, se t'omple tota la boca de dir-ho. Però l'Adrian és així, el vem comprar així i la vida seria infinitament més avorrida sense ell. Que si ahora vomito, que si ahora no bebo hasta las 4...

Hi ha molts motius per posar el nom complet, i cadascú té els seus i si algú es vol cuidar l'ego així que se'l cuidi així. És una de les formes més inòques que hi ha. El que dic és que un no pot evitar sentir que la persona a la que normalment et refereixes pel NOM, ara està parlant com a NOMICOGNOM. Sembla que la cosa no va amb tu. És NOMICOGNOM, crítico de TAL, director de PASCUAL. Que tothom faci el que vulgui.

I a veure què significa vendre's. A mi l'acepció que m'agrada de vendre's és l'econòmica, sigui per banners, google ads, AdSense, anuncis del Conrad Son... El que és absurd és vendre's perquè sí, gratis. I lo dels discos. És una mica absurd que pretengui rebre discos. Digueu-me pedant, però els discos que tenen moltes còpies de promo per gastar no són els que sortiran aquí. No he demanat mai un disc sobre el que no hagués d'escriure, i he demanat poquíssims discos a la meva vida. En rebo alguns de unsollicited, no molts, i en conservo un 10%. L'altre 90% s'acumula en una pila i finalment es porta a revendre. Daily Price és el meu dope d'ara. Mereix una entrada pròpia, sens dubte.

El perquè de tot plegat

2006-08-02T22:17:00.000Z

No ho sé massa, perquè odio profundament els blogs de música, odio els blogs de crític musical i en general els blogs que serveixen per vendre's a un mateix, encobertament o cara descoberta. No et sabria definir què vol dir vendre's a un mateix, però detesto el culte a la personalitat, l'egomania amb màscara de fals didactisme, i etc. Ja sabeu què vull dir. Qui vulgui fer que ho faci però no es tracta d'això, i si mai hi caic podeu fer-m'ho saber. Tinc ganes d'escriure les coses que mai es poden escriure, les típiques que es diuen de manera informal i no surten mai a les revistes. Potser així m'envien discos, ho he pensat. Keep 'em flowin'.

De moment m'agrada el títol del blog, perquè alimenta la llegenda fraqnuoc i em recorda als llibres del Teo. Fraqnuoc i l'estiu, fraqnuoc i la calor, fraqnuoc i les feines... Stay tuned.

El URL no m'acaba de fer el pes perquè és en anglès, però com diria el Leonard Cohen, for you I would make an exception. (Potser el canvio).

Bury me deep in love!